Moments malencòlics

És el primer cop que escrit en aquest “nostre” blog. Els que em coneixeu sabeu perfectament que sóc poc donat a expressar sentiments així com així.
Bé, doncs vull des d’aquesta pàgina retre un homenatge a persones que ja no hi són però també a d’altres que si hi són i que ho són tot per a mi.
Demà, si tot va bé, agafaré un avió que em portarà, via Paris, a Catalunya. Fa més de cinc mesos que no he trepitjat la nostra terra, i en tinc moltes ganes. Tot i així les coses han canviat molt des de que vaig marxar. Se’m farà molt estrany no poder verue a la meva “tieta” Donisa, l’estimava molt i ella a mi. El estar lluny m’ha portat molts records que volia oblidar, pel tipus i per l’època en què s’ha donat. Però sembla que el destí vulgui que no pugui recordar la meva mare com el que va ser i no en els seus dies finals. Estic malencònic perquè demà farà 20 anys que va morir el meu pare, i tots els records i succesos i l’ànsia de voler arribar ja a Flix, fan que els meus sentiments floreixin de forma no normal.
Tot i així, vull des d’aquí retre un homenatge al qui ha sabut ser el millor pare del món. Estic vivint i treballant a la Xina, una experiència inoblidable i impressionant, he pogut tenir els millors estudis que he volgut, viatjar, aprendre,....i tot és gràcies a aquell que fa vint anys amb un fill i un altre en camí ,es va fer càrrer d’un marrec mal carat de 12 d’anys i l’ha portat on és ara amb paciència, mà ferma i sobretot amb amor. Des de Xina, i amb moltes ganes de veure’t i de donar-te la més forta abraçada del món: GRÀCIES MANO, i per suposat també moltes gràcies Fineta, és una sort que pocs poden dir el haver tingut dos mares al mateix temps.